" Hi havia una vegada..." és una expressió que tots hem escoltat en algún conte de la nostra infància, ens produeix una mena de nostàlgia o record en relació en aquest període de la nostra vida, és part del llegat cultural, i pot determinar moltes conductes psicològiques en el transcurs de la nostra vida adulta, és el que s'anomena l'inconscient col.lectiu.
Els contes com "Blancaneus o la ventafocs", les dones esperen a un home que les tregui del seu estat d'infelicitat, és a dir, la seva felicitat depèn d'un home, esperen que les ressucitin perquè es troben mig mortes, per l'absència d'ells. Aquest exemple també el podem trobar a la pel.lícula "Pretty woman" una prostituta que espera que la salvi un home adinerat i la tregui de la seva fracassada vida.
En aquests tipus de narracions, la dona no sembla ser la protagonista de la seva vida, sinó que el seu objectiu principal, és esperar un home que la té que descobrir i rescatar-la perquè la seva vida tingui sentit.
Això vol dir i ens ensenya que els homes ens donen vida que nosaltres no tenim.
Els homes en aquests tipus de narracions tampoc ho tenen fàcil, s'han de convertir en prínceps i han de complir les expectatives: Tenir una estabilitat econòmica alta, Tenir una estabilitat emocional, ser tendres, guapos, adinerats, un bon pare.... perquè així són els prínceps perfectes.
Ells també cauran a la trampa de complaure a la resta amb aquestes exigències. També voldran ser prínceps i complir les nostres expectatives.
En aquestes narracions no existeix el temps d'anar coneixent.nos a poc a poc, tot és immadiatesa, "Flechazo" . " Jo ho veig o ho sento i sé que és ell" amb això se li suma algo més: He de deixar.ho tot per aquest home, doncs tinc la garantia que "seré feliç per sempre".
El conte de la vida real és bastant diferent, diem: aquest home hi ha alguna cosa que no suporto d'ell i apareix miraculosament la paraula "Estafa" això no és el que llegia el conte de fades...
llavors tens dos camins o l'accepto o el canvio. La primera opció és més coherent i de sentit comú, la segona opció és desgast mental i no porta enlloc perquè les persones no canvien sino és un canvi intern que hagi escollit la persona per voluntat pròpia.
....Resumint, se'ns ha fet creure que l'amor és fora de nosaltres que la nostra felicitat depèn d'una persona externa i això és una trampa mortal.
